Hi ha poca literatura sobre la dolçaina, per tan, cal intentar crear noves melodies sense oblidar la tradició i la singularitat d’aquest instrument que es toca en les festes i al carrer.
Aquesta reflexió de l’alzireny Arnau Bataller, Titulat superior en l’especialitat de cinema per la University of Southern California de Los Angeles, realitzada en 1998 en el diari El País ens porta a encapçalar el moviment dedicat als Instruments de Música Tradicionals.
Recordar d’aquest compositor de música creada per a cinema i televisió, les bandes sonores de les pel·lícules Historias para no contar, Mediterráneo, Perdona si te llamo amor o la de les sèries de televisió Polseres vermelles (TV3), Sé quién eres, Da capo (Canal9), etc. i ressaltar entre altres, el Premi International Film Music Critic Association Award (IFMCA) o el VII Premio de la Crítica Musical de Cinema Espanyol.
Però a més és l’autor de les obres per a dolçaina Dolc-eina, Premi de Composició per a dolçaina i banda “Ciutat d’Algemesí” 1998 (la reflexió que encapçala el treball és de llavors) i en 1999, obté la Menció d’honor amb ENDERIVELL, (enllaç al bloc) que interpretada per la Societat Musical d’Alzira i Bene Ripoll Belda com a solista de dolçaina o xaramita (com expressivament ell diu), ens duu a una música que està fora dels clixés habituals en les composicions per a dolçaina, atès què amb ella, es gaudeixen de totes les dinàmiques i els matisos sonors possibles els quals, s’harmonitzen magistralment amb la banda.
Seguidament i amb el protagonisme d’aquests instruments musicals tan arrelats en la nostra tradició i la nostra cultura, recordarem diverses frases o refranys que ens endinsen en les seues pròpies particularitats i que encetem parlant naturalment, de la dolçaina i del dolçainer.
- A casa del dolçainer tots són balladors, De pare dolçainer, fill tabaleter i En casa del gaiter tots són balladorets, ens diu què per lògica, els fills s’assemblen als progenitors.
- Anar de festa com els xaramiters, Anar de festa com el donçainer o Anar de festa en festa com els dolçainers d’Albal, amb tres noms diferents, parlem del mateix instrument i de la mateixa activitat.
- Ir en una pita i un tabal. El nom de Pita el rep la dolçaina en diverses comarques castellanoparlants de València, com també de Terol i d’Albacete que gaudeixen totes elles d’unes característiques idèntiques. Aquesta frase és sinònim de cordialitat, festa i tradició i afegir que en alguns llogarets del Baix Maestrat, la dolçaina rep en nom de joglar que el pren del tocador.
- Donçaina pagada, roin so. El significat que s’empra ens diu que el personatge que cobra la faena abans de fer-la, tarda en acabar-la i finament la “fa mal”.
- Les dolçaines per Nadal, les unes duen mal de cap i les altres mal d queixal i Massa dolçaina fa cucs, per tan, cal prendre mesures per a no patir les conseqüències.
La gralla, instrument que guarda una gran similitud amb la dolçaina i com ella de llengüeta doble, és fonamental en tot tipus de festes, cercaviles, balls tradicionals, castellers, … com també el flabiol que amb embocadura de bisell i cinc o sis forats dalt i tres a sota, el toca el flabiolaire amb la mà esquerra mentre amb l’altra mà toca el tamborí.
- I amb emoció tremolaràs pel espinguet d’una gralla. Espingar: Llaçar un so o sons molt aguts.
- Desafinat com una gralla o Més fort que una gralla. Són dues frases amb quasi el mateix significat.
- Val més ser veí d’un flabiolaire que d’un captaire.
En el seu origen, els flabiolaires eren considerats els músics dels pobres i com els dolçainers i els tabaleters, eren oficis vocacionals i autodidactes, generalment interpretaven ritmes i melodies populars que sol·licitava la concurrència bé en les festes dels pobles o en les masies rurals i amb la gaita, el sac de gemecs i la cornamusa (instruments que tots coneixem pel seu característic sac de pell, del qual penja el tudell i tres o més tubs de fusta), completaven la versatilitat sonora en aquelles manifestacions festives sabent bé que en 1258, ja tenim constància de la participació de la cornamusa en la processó de sant Dionís en València, sent acompanyada de dues trompetes i dos tabals i ressenyar, l’estima que Joan I d’Aragó tenia per aquest instrument que fins i tot, convidava als millors cornamusaires a tocar en la Cort (S. XIV).
- Flabiolaire, flabiolaire, toques molt i no cobres gaire, El cornamusaire i el flabiolaire, tots dos per l’aire o Flabioler, tamboriner i gaiter, mai no tindran gaire diner. El singular missatge d’aquestes tres frases el trobem en si mateixes i quan parlem del personatge que és pesat i fastigós en el tracte i conversa, clarament es referim Al gaiter del raval, una figa per a que toque i dos per a que deixe de tocar.
- Amb el sac de gemecs ple, el bon cantar també és ple, Quan el sac de gemecs no és ple, no rondina gens o Fa com les gaites!, no canta si no té el ventre ple. Aquests refranysmatisen amb tot detall la seua interpretació.
- Si amb No em vingues amb gaites reprovem al nostre interlocutor quan vol desviar-se de l’assumpte del qual tractem, amb Estar de bona gaita, m’acomiade de vosaltres amb el so virtual d’aquest instrument ingenu i campestre i a més, bulliciós i virolat.
Recordar-vos què alternant-se amb les frases, expliquem el caràcter temàtic d’aquest moviment que el trobareu amb la resta de les parèmies en el següent enllaç:
Instruments Musicals de Vent Fusta – Música Tradicional
Bene Ripoll Belda és net de Bene Ripoll Peidro, el “Xaramiter d’Alcoi”, músic que al llarg de més de 50 anys ens va obsequiar amb la música del seu repertori tradicional i modern en festes populars d’Alcoi i de la comarca acompanyat pel peculiar ritme del tabalet.
Finalment, destacar la importància que actualment tenen aquesta família d’instruments que fins i tot, gosen d’ensenyament reglat en moltes escoles i conservatoris en les nostres terres.
Salut i Música
Vicent Agulló Pérez – Membre del CAEHA i de la UMDA
