Per tancar el mes de maig, Les Arts s’acomiada amb un Werther en el que destaquen tant l’orquestra, a molt bon nivell, com el director Henrik Nánasi, qui aconsegueix donar-li color, mesura i força, demostrant el perquè és el titular de la Komische Oper Berlín.
L’escenografia resulta poc rellevant, tot i ser Jean Louis Grinda el director i responsable artístic de la coproducció, tot i treballar a l’òpera de Montecarlo, el seu resultat sembla millorable ja que, sols el mirall i el bosc, són elements escassos i únicament decoratius per a realçar els moments tràgics de l’obra.
En començar, el suïcidi és poc entendible i el quart moviment, no sé com qualificar-lo, l’escena, la mort i el tornar a la vida, no s’enténen massa, no tinc clar el que vol transmetre Grinda, però fa excitar el cap de l’espectador.
Werther, amb la veu del tenor Jean-François Borras, un poc neutra però adequada i amb molt bona resolució, es pot considerar més que notable.
Charlotte, en la veu de’Anna Caterina Antonacci, moltes taules en una veu que no està ja en el seu millor moment, acceptable en els aguts i molt discreta en els greus.
La resta del repartiment, veus del centre de perfeccionament Plácido Domingo que va complir la seva tasca sense més.
Una Sophie de la mà d’Helena Orcoyén a la que li falta la xispa per demostrar l’enamorament de Werther: Michel Borth li dóna vida a Albert i crec que li faltaren greus.
La resta de veus: Alejandro López, fent de Batle-Magistrat; Moisés Marín, com Schimidt; Fabián Lara, com Brühlmann, i el xiquets de l’escolania de la Mare de Déu dels Desemparats i l’escola de veus juntes de Quart de Poblet feren d’allò mes bé la seva tasca.
