La cultura autèntica naix de l’amor tribal que u sent pel lloc on a obert els ulls. Un amor que s’alimenta, a més a més, si la vida es desenvolupa a un ambient familiar on el conreu d’allò autòcton es mulla de normalitat i de quotidianitat. D’aquesta guisa, tal dia com avui, un cinc de gener de fa cent anys venia al món a Muro, el mestre Rafael Alcaraz Ramis. La seua família, els fusters, era coneguda per tenir diversos músics i músiques al seu si que interpretaven tant instruments de plectre com de vent en rondalles i bandes de música. La música tradicional i la música de banda fou l’ambient sonor de la infantesa del mestre en la qual s’inicia al solfeig de la ma de sa mare, “la tia Manuela”. El cornetí i la tuba el portaren a ser membre de la Música Nova de Muro, però el piano sempre havia estat un anhel per aquell jove músic. De fet, estudià aquest instrument amb el mestre alcoià Gregorio Casasempere Juan i convalidà el seu títol professional al Conservatori de València. Conclosa l’esgarrifosa Guerra Civil, decideix presentar-se a les oposicions de sergents músics amb la tuba. Aconseguida la plaça militar, es matriculà al Conservatori Superior de Madrid per estudiar composició de la ma de Ricardo Dorado i Victoriano Echevarría, dues de les personalitats més importants de la música bandística espanyola. Després d’aquest període, ingressà com a Capità Director Músic de l’Exèrcit tot sent director de bandes militars a Lorca, València i, finalment, a Salamanca, on treballà també com a professor del conservatori.
En jubilar-se de la vida militar, en 1984, s’instal·là a Muro on va dirigir la banda durant uns anys i desenvolupà una activitat musical ben enriquidora per al poble i per a molts de nosaltres. Va voler recuperar la tradició de cantar la missa de Santa Cecília i, amb els membres de la banda, cantàvem la Segona Missa Pontifical de Lorenzo Perossi, amb arranjaments per a orgue i vents que el propi mestre va elaborar. Aquells assajos plens d’informació m’omplien de goig per veure com aquell home era capaç de conèixer cada nota de la partitura quan algú s’equivocava i, des del piano, tocava i cantava tot. Realment sortíem d’allà bocabadats. D’aquella experiència naixia, uns anys més tard, la Compañía Lírica Maestro Alcaraz, motivada pel bon amic Antonio Olcina (que tant estima la música lírica i que ha fet de tenor en tantes produccions). Així es recuperà a Muro la tradició de fer sarsuela i molts joves de la banda ens enamoràrem del gènere: El huésped del Sevillano, El último romántico, La del Soto del Parral… Quines experiències i quines vivències sempre amb l’atenta orella del mestre Alcaraz que feia de motor musical de tots aquets projectes. “Tan de bo hagués pogut dedicar-me a ser concertista de piano, però a la postguerra no era una tasca fàcil”, em comentava moltes vesprades quan anava a sa casa a rebre classes d’harmonia. Conserve encara els exercicis a quatre claus del quadern Ejercicios de Harmonía de V. de Arín y P. Fontanilla que el mestre em corregia amb bolígraf roig i assegut al piano donant-me més explicacions de les que un jove músic de tretze anys podia entendre. Així i tot, era un goig veure’l acaronar les tecles del seu piano de cola decorat amb un preciós mantó de Manila. “Has berenat?, em preguntava totes les vesprades la seua dona Tere, sempre tan exquisida en el tracte i amb un tarannà tan casolà. A ella li va dedicar una de les pàgines més belles que va escriure, el preludi per a piano A Tere.
