Quan era menut, recorde les bandes com en blanc i negre, compostes exclusivament per músics homes i directius molt majors.
Tinc la imatge de la generació del meu iaio Enrique que, per aquell temps a finals dels anys setanta, era el president de «La Nova» de Xàtiva. Solia dur-me, amb 5 o 6 anys, a totes les desfilades i concerts ben agafats de la mà. Ell era un güelo orgullós, i jo ja era un friqui del món de les bandes de música.
Els directius eren tot homes majors, ben posats de vestit i barret, fumant puro durant tot el dia sense pensar que empudegaven als nets tenien al costat. Era el que s’estilava, ho sé, però a la volta em sorprenia.
Aquells homes s’asseien en les primeres files per a presidir els concerts, mentre les seues dones, totes juntes a partir de la fila cinc, exercien la figura d’acompanyants, tenint l’absurd privilegi de ser «senyora o la dona de»…
A l’escola de música, recorde amb estima les classes de solfeig amb la professora que em va marcar el camí i a la que sempre he estat agraït, avui en dia encara la tinc molt present, mai l’oblide, Doña Teresa.
Era l’única dona del planter de professors, valenta i empoderada, de caràcter ferm però molt sensible i humana. Va tindre una maduresa en la seua vida molt dura, enfosquida pel règim franquista a qui li va llevar la vida del seu marit.
Recorde com si fos ara aquella maleïda vesprada de dilluns 23 de febrer de 1981, esclatava l’intent de colp d’estat en el Congrés dels Diputats. Doña Teresa, amb un estat de pànic, amb la cara desencaixada, i la mirada de terror, ens va enviar corrent a casa.
Em vaig ensenyar molt d’ella, i no únicament a solfejar…
A les classes, eren molt poques les xiques que estudiaven música. A l’hora del repartiment d’instruments, el mestre de la banda i els professors, repartien els instruments de vent preferentment als xiquets, a les xiquetes si podia ser, el piano.
Pocs anys després, començaren a apuntar-se a solfa més xiquetes, però els professors seguien sexualitzant els instruments, dividint-los en femenins i masculins.
A l’hora d’entrar a la banda, es tenia molt en compte si eres xic o xica, ja que es deia que les xiques “aguanten molt poc a les bandes. És convenient que troben un noviet músic a veure si així duren un poc més, però no interessen, perquè si arriben a ser majors, s’ho deixen en ser mares…”.
Quan anàvem a tocar pels pobles i ens quedàvem a passar la nit, no deixaven anar a les xiques perquè no es mesclaren amb els xics per a dormir. “Menut compromís portar a les xiquetes darrere, calla, calla…”.
En aquells anys ningú es plantejava encara la igualtat entre els homes i dones. Afortunadament, igual que les televisions, a mitjans dels anys vuitanta, les bandes van començar a passar del blanc i negre al color. Però com costa!
Per sort, tot i que la feina de la igualtat només està començant, hui en dia ha canviat molt la cosa.
Si ens parem a pensar, i com a simple curiositat, fins i tot els elements que envolten dia a dia una banda de música és generalment en gènere femení, per exemple: apuntar-se a (la) Música, a (l’) Escola, (la) Bandeta, Banda, Batuta, Partitura, Boquilla o baqueta, Canya i Sordina, Concert de la Fira, Concert de Música Festera, Santa Cecília, Puríssima xiqueta, Benissa… TOT ÉS FEMENÍ
Actualment, com comentava Ariadna Ivars a l’article “La figura de la dona a la nostra banda”, la banda està composta per 49 homes i 54 dones, i des de l’arribada de Marleen al trombó, en totes les famílies instrumentals estan presents les dones.
L’impacte de les Bandes de Música en l’educació és directe, per això és el moment que lluitem i treballem seriosament per la igualtat de gènere, però ho hem de fer començant per dins de casa nostra.
És per això què, a Benissa ho farem amb un concert que reivindica la figura de les dones des de totes les perspectives artístiques dins de la banda de música, des de la interpretativa, passant per la compositiva, i com no, per la direcció artística.
Desitge de tot cor que la idea de crear aquest concert anomenat “La música en Clau de DOna”, ens ajude a dibuixar un present i un futur musical, ara sí, a color.
Xàtiva, a 25 de maig de 2022
Miguel Ángel Grau Martínez
Director artístic de la SLMB
