De David Gómez Zambrano. Quadern1 Anirem repassant els articles de la Revista Sao
És innegable que, a la nostra terra, les bandes de música realitzen una important tasca de vertebració del territori. Les anomenades ara «Societats Musicals» estan presents en la pràctica totalitat dels municipis i en les principals manifestacions festives del nostre poble.
En moltes ocasions ha quedat palés eixe caràcter tan mediterrani dels valencians, en què un dia pensem que som «la millor terreta del món», «la major fàbrica de músics d’Europa»… i al dia següent, i de sobte, mostrem un complex d’inferioritat qualificant de bandetes sense importància allò que ahir ens enorgullia. De fet, no hem d’oblidar que va ser un americà, el musicòleg Richard Scott Cohen, el primer a interessar-se de manera formal al voltant del fenomen bandístic de la nostra terra, amb la primera tesi doctoral centrada en les bandes valencianes fa poc més de 25 anys. Per sort, recentment s’ha observat un moviment per part d’alguns investigadors que tracta de posar en valor la riquesa que representen les bandes de música (moltes d’elles més que centenàries), tant en la vessant artística com social, educativa, històrica, cultural, etc., i ja són més habituals els congressos, les tesis doctorals i les publicacions sobre aquesta matèria.
És de mèrit destacar també el paper crucial en la dignificació del col·lectiu bandístic que exerceix la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana (FSMCV), que des de la seua creació l’any 1968 ha lluitat per unir les inquietuds d’aquesta important manifestació cultural, treballant pels interessos comuns i promovent iniciatives com la recentment anunciada Declaració de les Bandes de Música com a Patrimoni Immaterial.
Les xifres parlen per si mateixes: 547 societats musicals amb 40.000 músics, 60.000 alumnes de les escoles de música i més de 200.000 socis. Una quantitat gens menyspreable que, a més, està associada a una gran qualitat formativa, ja que d’aquestes corporacions han eixit grans noms del panorama musical actual. I no sols actual: Salvador Giner, el mestre Serrano, Ruperto Chapí, Manuel Palau i tantes altres personalitats musicals valencianes feren les seues primeres passes en la banda del poble o es dedicaren a la direcció d’alguna.
Centrant-nos en la vessant formativa de les bandes, començarem amb un breu recorregut històric d’eixa formació del viver que després hauria de nodrir les bandes de nous components, ja que no hem d’oblidar que tradicionalment era aquesta la principal raó de l’existència d’eixes escoles d’educands al nostre territori.
Al segle XIX començà a adquirir importància al nostre territori el fenomen bandístic: aparegueren les primeres agrupacions, de vegades amb origen religiós, altres vegades militars i d’altres per iniciatives civils. Està documentat en molts municipis de la Comunitat Valenciana que qui exercia el càrrec d’organista era també el mestre d’escola dels xiquets, que en moltes ocasions fou qui s’ocupà de la instrucció musical d’aquelles corporacions primitives. En altres ocasions, l’existència de les milícies urbanes propicià la formació d’una banda que era instruïda per algun músic militar. Finalment, de vegades alguna persona de manera individual era qui prenia la iniciativa i s’encarregava de formar eixe nucli primitiu de músics. No sempre era un músic de professió qui tenia la iniciativa; a vegades era un farmacèutic, un metge o algú amb una professió liberal però amb coneixements musicals.
Independentment de l’origen de les bandes en cada cas, és un fet innegable que amb la seua creació per part d’eixe entramat cultural petitburgés als pobles, quedava establert un conjunt de músics que, a més d’acomplir una tasca recreativa, va assolir una funció instructiva. Una prova d’això és que moltes d’aquelles bandes tenien noms com «Societat Instructiva» o «Cercle Instructiu», que deixaven molt clara la seua finalitat. Però no sols va suposar la instrucció musical dels components d’aquestes bandes, sinó que es va produir una democratització de la cultura i afavorí que la música dels grans autors clàssics arribara a tota la població.
A principis del segle XX era encara el director, generalment nascut al poble, l’encarregat de la direcció de la banda i de la formació d’educands. Hui en dia continua utilitzant-se el qualificatiu de mestre per als directors de les bandes. A partir dels anys 20 s’observa com aquestes agrupacions primitives comencen a donar més importància a la formació dels educands per poder créixer artísticament; és per això que progressivament la figura del director local va deixant pas a la contractació d’un músic professional que es faça càrrec d’eixa tasca. En moltes ocasions, eren músics ben col·locats a la Banda Municipal de les capitals de província.
En finalitzar la Guerra Civil, encara era prou escàs el nombre de músics de vent i percussió de les bandes que cursava estudis musicals reglats al conservatori. La formació continuava en mans dels directors de les bandes, que es feien càrrec del llenguatge musical i en alguns casos d’alguns dels components amb més nivell per a l’ensenyament d’instruments concrets. Aquesta instrucció era sovint gratuïta per als fills dels associats i era la banda qui proporcionava l’instrument a l’educand en molts casos, fet que va afavorir la continuïtat en el temps d’aquestes agrupacions en resultar econòmicament rendible la formació musical per a les famílies, que de vegades veien en ella la possibilitat de millorar socialment i econòmica la posició de la família.
Amb l’arribada de la democràcia, moltes escoles d’educands encara funcionaven així: amb el director de la banda i un parell de professors (un per a tot el vent-metall i un altre per a tot el vent-fusta) com a única plantilla docent. En canvi, altres començaven a intentar reproduir el model formatiu dels conservatoris, amb professorat diferenciat per a cada especialitat instrumental, adequant els espais a les noves necessitats i modernitzant en poc de temps les escoles de música de les societats musicals; això sí, deixaren de ser gratuïtes. A poc a poc, moltes d’elles crearen les bandetes, lloc ideal on treballar la pràctica instrumental de conjunt amb repertori adequat al nivell dels estudiants, i progressivament van aconseguir també instaurar moltes altres especialitats instrumentals pràcticament residuals a les bandes com les dels instruments de corda. Era l’època de les «bandes simfòniques», que començaven a incloure violoncels i contrabaixos a la plantilla.
Algunes passaren a ser centres dependents d’un conservatori, cosa que els permetia oferir titulacions oficials de grau elemental, i arribaren a la creació de centres autoritzats que presentaven l’avantatge a l’alumnat de cursar els estudis sense haver d’eixir del poble, a excepció dels estudis superiors.
I ara, en quin punt ens trobem? La realitat és que l’augment d’ofertes d’activitats culturals i esportives de tota mena per als alumnes en edat escolar ha fet perdre eixa íntima relació entre poble i banda, i aquestes últimes no han deixat de reinventar-se per oferir cada vegada més una formació de qualitat, adaptada als nous temps i capaç de captar l’interés de la població que l’envolta. Hui, en una societat musical podem trobar un ampli ventall que inclou des de classes per a mares gestants i nadons, fins a formació d’adults sense límit d’edat,. És a dir, que cobreix totes les etapes de la vida. També hi trobem tota mena d’especialitats instrumentals, les clàssiques d’una banda i d’altres com els instruments del país (dolçaina i tabal), instruments moderns com ara guitarra o baix elèctric, cant modern… i també ballet, dansa moderna i fins i tot ioga o pilates. A tot açò s’afegeix un seguit de conjunts instrumentals on poder compartir la pràctica de la música, conjunts d’adults, bandetes de diferents nivells, orquestres, corals… Són unes possibilitats infinites d’educació reglada i no reglada que s’adapten a les necessitats de l’alumnat.
Paral·lelament a aquesta diversificació de l’oferta, s’ha dut a terme una modernització important de les eines pedagògiques, que a més ha estat accelerada amb motiu de la COVID-19. Les tecnologies de la informació i la comunicació han permés que, a pesar dels confinaments, la formació de l’alumnat poguera continuar, encara que en alguns casos, com és la pràctica instrumental en conjunt, no substituiran mai l’experiència de compartir música en directe, un fet social de primera magnitud.
Pel que fa al futur, queda molt per fer. Les societats musicals han d’aconseguir dignificar el col·lectiu, i això passa també per una reflexió interna per tal d’afavorir l’intercanvi i la implantació de bones pràctiques i evitar reproduir models heretats del passat que de vegades no les deixen avançar com a grup. La societat actual, que a vegades forma els futurs ciutadans per a ser egoistes i individualistes, necessita col·lectius com les societats musicals que els ensenyen de manera pràctica i democràtica els avantatges d’avançar com a grup i tindre un sentiment de pertinença amb un col·lectiu que cuida i estima la cultura.
