Amb aquestes paraules començarà aquesta nit, al Palau Altea Centre d’Arts, l’espectacle La casa de la mar, amb música escrita pel mestre Jaume Francesc Ripoll Martins, Jimi, per a banda simfònica, cor i cor infantil. Serà el colofó del 400 Aniversari de la Carta Pobla que, des de l’11 de gener de 2017 (la carta pobla que Jaume de Palafox va atorgar als pobladors de la «vila nova d’Altea» va ser datada l’11 de gener de 1617), Altea ha estat commemorant durant tot un any, i que ha tingut com a últims exponents la presentació, despús-ahir, dijous, del llibre Herència mediterrània, de Juanvi Martín i Ana Zaragoza; i encara ahir mateix, la inauguració de l’exposició Els papers d’Altea, coordinada per Pere Soler; i la presentació del llibre Matèria d’Altea. Carta pobla de 1617, de Jaume Antoni Martínez.
El títol de l’obra, La casa de la mar, i les paraules introductòries citades en el primer paràgraf apel·len, òbviament, a un llibre molt especial per a Altea: Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas. Es tracta d’un llibre delitós; un llibre de culte, estimabilíssim i efectivament estimadíssim; un llibre de cobertes velloses i esgrogueïdes —del color del solatge del temps— escrit amb una sensibilitat exquisida: com pocs altres se’n van publicar en les dècades decisives de finals del segle passat. Només cal obrir-lo per qualsevol pàgina i fer-ne un tast de la prosa per a comprovar-ho. O llegir-ne el començament del primer capítol, «Entre el Cap Negret i el poble»: «La mar vivia en una badia molt gran. Un dels cantons d’aquella badia que era la casa de la mar s’anomenava la Punta de l’Albir i l’altre cantó el Morro Toix, i cap al racó de l’Olla suraven els crestallets de la Illeta i de l’Illot. L’Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques que de tant de mirar-se l’aigua se n’havien tornat blaves.»
Sempre m’ha semblat que aquest inici —quants escriptors es vendrien l’ànima al dimoni per encertar una arrancada de llibre així!— conté una bellesa rara, essencial, fàcil i pura. I que inclou una imatge domèstica especialment afortunada, genial en la seua senzillesa: la de «la casa de la mar». Ben mirat, sembla com si el sintagma volguera emancipar-se del text on s’inscriu i reivindicar-se aïlladament, com a eslògan turístic. «La casa de la mar». «La casa de la mar»… Això és: el lloc on la mar se sent còmoda, allerada, estimada, protegida i segura; el lloc on la mar conserva la família; el lloc on dorm, i viu, i festeja, i s’enamora, i descansa, i s’encalma, i sempre torna, la mar.
És un regal inefable, per a Altea, disposar d’aquesta literaturització: de la facultat de mirar-se a si mateixa, com a poble, amb el benefici d’uns ulls literaris tan delicats, subtils i refinats com els de Carmelina. Tal regal permet, per exemple, entendre millor el simbolisme del color blau en la nostra geografia mediterrània, en què les muntanyes «de tant de mirar-se l’aigua se n’havien tornat blaves». S’hi propicia l’aprenentatge del blau com a color que connota la immensitat, la intensitat, la incommensurabilitat, la infinitud… Blau de cel, blau de mar; blau d’Ifac, de Bèrnia, d’Aitana; del Puigcampana i de l’Albir: de totes les muntanyes que s’han anat tornant blaves de tant mirar-se l’aigua del mar. Blau. Blau d’Altea. Blau de cúpula blava, blau d’enyor, blau de fam, delit i volició. Blau de la pura innocència, blau dels jocs de Pasqua a Vil·la Gadea… I blau del blau de tots els blaus: que és el blau de l’alegria —blau intens del color de l’amor.
Em fa l’efecte que la literatura també ha de servir per a això: per a aprendre a apreciar, en el món que ens envolta, el benefici afegit d’uns determinats valors simbòlics. Per a poder conjugar, ençà i enllà de la realitat, el bell llenguatge del blau: de tots els blaus; de totes les llums, de tots els colors; de les olors, les textures, els sons, els sabors… Sí. Els llibres i les paraules serveixen també per a això: per a dotar d’il·lusió, sentit i significança la realitat que vivim. En definitiva: per a crear i poder sentir, en la que tenim, altres vides de propina. Qui haja llegit Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez-Cutillas no podrà tornar a mirar mai més la imponent serra de Bèrnia —icònic teló de fons del poble d’Altea— sense evocar la imatge que l’escriptora hi suggereix: «la serra de Bèrnia […] estava tota voltada de tossals apegats a les seues faldes, com cadells mamant de la mare»…
Aquesta em sembla la qüestió rellevant: que gràcies a Carmelina Sánchez-Cutillas i al seu llibre del color del solatge del temps Altea podrà clausurar aquesta nit el seu quatre-cents aniversari amb el privilegi de ser, saber-se i sentir-se la casa de la mar. I ho farà amb el luxe d’una música que —també ho sé del cert!— quedarà per sempre en la memòria harmònica de la gent. «La glòria i la memòria dels homes sempre pertanyeran a aquells que tenen grans visions», proclama l’actor Anthony Hopkins al final de la pel·lícula Alexander (2004), d’Oliver Stone. «Conteu que vaig viure en els temps d’Aquil·les!», és la petició amb què conclou, per la seua part, Troia (2004), de Wolfgang Petersen. Són frases grandiloqüents, pensades com a colofó de grans produccions cinematogràfiques sobre grans esdeveniments històrics. Tanmateix, si bé es mira, resulta que les «grans visions» són sovint fetes de colors bàsics, paraules senzilles, melodies fàcils, sentiments tendres, horitzons sincers. «Conteu que vaig viure en el temps de Jimi!», em fan ganes de proferir en un dia com avui… Però això de Jimi —la capacitat que ha tingut per a dotar d’una banda sonora la festa de tot un poble, o la quantitat i la qualitat de la música simfònica que ha arribat a compondre—, com allò de Ximo Cano (Ximo Composer en el nostre argot familiar, l’altre compositor domèstic de personal devoció), és cosa que mereixeria ser comentada a part, en una altra ocasió. Ara toca celebrar que Altea conclou el seu quatre-cents aniversari reivindicant i invocant la condició de casa de la mar. I és que, ben mirat, al final, a Altea sempre es tracta d’això: de la mar. L’amar…
«Però sempre, la mar. Passen els núvols, passen les persones, passen les coses; queda la mar. La mare mar. I la remor insistent del trencall de les ones sobre la platja de pedra, com una lletania infinita que convida a l’embadaliment, al somnieig i a la fantasia. Com un murmuri indesxifrable de paraules misterioses; com la veu tèbia d’un pare o una mare en la nit del temps; com una cançó de bressol amorosament cantada a un xiquet de bolquers. Mar d’hivern, mar d’estiu; mar de jocs infantils, mar del primer amor; mar brava, mar calma… Oh, mar, estimada mar! Mar blanca, mar lluminosa. Mar fosca, mar negra. Mar de nit, mar serena, mar d’amar, mar de lluna plena. Mar del sol naixent. Mar de Toix, del Mascarat, de la Galera, de l’Olla, del Cap Negret, de l’Algar… Mar del poble, de l’Espigó, de la Roda. Mar del port, de la Carbonera, de Capblanc i de l’Albir. Mar de la badia d’Altea… Oh, mar, encalmada mar! Mar blava, que omplis ulls i ameres muntanyes. Mar grega, fenícia, ibera, romana; mar jueva, laica, mora i cristiana. Mar antiga. Mar futura, mar nova. Mar de sempre. Mar eterna. Oh, mar, sempiterna mar!»
Això diu que era un poble que vivia a la vora de la mar. I diu que, en complir quatre-cents anys, aquell poble va aprendre a llegir el llibre del solatge del temps. I va prendre consciència de ser poble, de tindre una ànima i una història, i, també, de l’orgull de saber-se estimar tots i cadascun dels matisos del blau… Velles, vells, grans, joves, adolescents, xiquetes i xiquets per fi ho saben, i ho conten, i ho proclamen als quatre vents: «Això diu que era un poble: Altea, la casa de la mar.»
