Estrena a València de La Damnation de Faust, un obra difícil de catalogar per l’irregular pols que té el seu llibret, el seu to estètic i eixa manera de flirtejar o simular entre l’oratori i el protagonisme coral.Si Berlioz deia d’ella que era una “Llegenda dramàtica”, tot i que podríem dir que és un obra per a orquestra, veus i cor, afegint la visió particular de la posada en escena de Damiano Michieletto i la seua concepció més actualitzada i visual del mite de Faust, en quatre mirades, des de la infantesa fins al suïcidi passant per l’enamorament de Margarita, la família i la lluita interna fins al suïcidi.
Tot un laboratori on Faust és la víctima a estudiar.
El repartiment vocal, encapçalat per Celso Albelo, qui interpretava aquest personatge per primera vegada, va estar molt interessant, tot i les particulars tesitures que van estar molt ben interpretadas pel to de les illes Canàries.
Mephistofelès va ser interpretar per un grandíssim baix espanyol, el burgalés Rubén Amoretti, per a mi una de les millors interpretaciones d’aquest Faust, tant per la veu com per la seua posada en escena
A Margarita li faltava, en alguns moments, més presència de veu tot i estar a un grandíssim nivell.
El paper del baríton mexicà Jorge Álvarez, del centre de perfeccionament Plácido Domingo, va complir amb les expectatives esperades.
Tot això sota la batuta de Roberto Abbado, qui s’estrenava al foso del palau després de la dimisió de Fabio Biondi amb una fantàstica Orrquestra de la Comunitat Valenciana i un sempre impressionant Cor de la Generalitat i el saber fer de Fco. Perales.
La Damnation de Faust ha estat una experiència musicoteatral molt interessant i comprensible. Amb una bona escenografia de Palo Fantin, la il·luminació d’Alessandro Carletti i la videocreació de Roca Film, a més del vestuari de Carla Teti i la mímica de Chuara Vecchi.
