Era el músic actiu més antic a la banda de música. Era força, era vitalitat. Era alegria. Era un somriure que feia senzill allò que de vegades semblava tan seriós…
Era un home que havia viscut aquells anys on els xiquets corrien pels carrers de terra i els adults tenien complicacions per poder tirar endavant una família. Era un home que havia viscut en la generació del somriure. Del somriure, a pesar de les dificultats.
Era un home d’aquells que havien conjugat la sagrada unió de la música i la agricultura.
D’aquells homes que anava a assajar quan arribava de treballar. D’aquells que canviaven l’aixada per l’instrument tan prompte com s’amagava el sol. Que experimentaven una espècie de metamorfosi cultural quan s’apropava la nit, on passaven de la rudesa del treball amb les mans a la elegància de les grans obres de sarsuela, dels millors pasdobles i les millors marxes del moment, havent-se convertit en catedràtics de l’idioma més universal. La música.
Era un home divertit. Amb caràcter, però divertit. Mai s’hauria posat amb ningú. Però sempre hauria defensat allò just. Allò que era seu.
Era músic. Un gran músic. No un virtuós. Que poden arribar a ser dos coses ben diferents.
Estimava la música i li donava la vida. En totes les seues formes possibles.
Va fer créixer la banda amb la seua pròpia vida. Amb els seus versos als nous músics de la banda. Amb el seu clarinet. Amb els plats a cada processó, acompanyament, passa carrer…
Era la davantera de la banda. Literalment ho era. Era la primera línia.
I des de la primera línia comandava la banda en cada acte.
Des de darrere seu, era impossible portar el pas a les processons. Eixia de la fila per saludar a tots els qui coneixia.
Apropava els plats als seus nets i menuts de la seua família per que pogueren donar-los un colp amb la mà… i encara que no sonara res, el seu somriure i la seua il·lusió havien fet sonar la música en aquell xiquet. Després tornava a formar i continuava el pas descompassat, però al pas o a contrapeu, havia apropat la música al poble. A la seua manera.
Ens vam fiar del temps. I ens vam equivocar. Pensàvem en la seua eternitat, perquè era història viva de la banda. Però el temps ens va tornar a demostrar que la vida només la dona Déu i que les persones venen i se’n van. I Fernando va vindre, va viure i se’n va anar. I va fer esta banda més gran en cada somriure que esbossava.
Et trobarem a faltar, tio Fernando.
