ELS MÚSICS – Una idiosincràsia pròpia
Un artícle de
| Vicent Agulló Pérez |
Els músics són molt importants en la música. Són els intermediaris. Porten el missatge del compositor, per tan, ho poden desfigurar o transfigurar. Per això sent pels intèrprets gran estima i admiració.
Aquesta reflexió de l’admirat mestre Joaquin Rodrigo Vidre, és la que m’ha motivat per encapçalar aquest moviment dedicat als MÚSICS dins del meu bloc “Música, Festa i Parèmia”.
Aquests éssers, dotats d’una gran creativitat i d’una especial sensibilitat, es dediquen a obsequiar-nos amb passió de l’art de la música, bé interpretant-la amb els seus instruments musicals, dirigint-la (mestres o directors) i/o també amb les habituals tècniques compositives o amb la recerca de nous sons, componen o poden compondre, obres de diferents estils musicals.
Tots coneixem l’important llegat musical de Joaquin Rodrigo Vidre, sobre tot per la seua obra més coneguda, naturalment em refereix al “Concierto de Aranjuez” composició per a Orquestra i guitarra, no obstant, he volgut incloure per encapçalar aquest moviment, el poema simfònic Per la flor del Lliri blau, Primer premi del “Circulo de Bellas Artes” de València en l’any 1934.
Basada en la llegenda valenciana d’un rei sensible i just i dels seus tres fills. El rei, ja major va emmalaltir, aleshores, els apotecaris i diversos metges consultats no en sabien l’origen, però l’últim metge que varen consultat, va trobar la solució a la seua malaltia: olorar la flor del Lliri blau. Llavors el tres fills van eixir en la recerca de la flor, amb la promesa feta del rei, de que el fill que tornara amb la flor i per tan a l’olorar-la, la poquera olorar i així sanar, seria l’hereu del regne.
Aquesta llegenda conta que dels tres fills, l’un (el major) era tan superb com profitós, el mitja un mandra sense cap solució i només el tercer fill, era just i responsable. Per descomptat, va ser aquest tercer fill el qui primer va trobar la flor del Lliri blau, però …
Quasi una simfonia en només un moviment i compost en 1934, aquest poema simfònic s’inicia amb un fort redoble de la caixa i el só dels instruments de metall (trompetes, trompes i trombons), on el mestre Rodrigo ens trasllada a l’Edat Mitjana (trama literaria de la llegenda), desprès d’aquest tema s’enceta el següent amb el so suau o pianíssim d’unes belles melodies dels instruments de fusta (versió banda), …, la resta de aquest meravellosa obra, recomane sentir-la amb tot cor i estima.
Algunes peculiars parèmies sobre Els Músics
- Aquell què músic vol ser, aprendre ha de menester.
- Cobratorum per tocatorum mai no és pecatorum.
- Com la cobla de Maçaners, que li van pagar un sou perquè comencés i dos perquè acabés.
A la Comarca de Saldes.
- Dits, dits! va dir s’organista.
Illes Balears.
- El músic cobra per esperar i toca per devoció.
- És un músic amb una gran imaginació, imagina que tota la seua música es toca.
- Fer música és donar vida.
- Hi ha molts músics sense títol.
- Hi ha músics que canvien la seua imatge sense perdre la seua essència.
- Hi ha músics que no serveixen a la música, sinó que se serveixen d’ella.
- Hi ha qui toca pel carrer, estrenant el paper.
- Les menjes mo se mosques!, Va dir un sorollosament un violinista mentre tocava El vol del moscardó.
- Mesclaet, mesclaet com els músics.
Anys enrere era un costum dels pobles acollir als músics per les seues festes, i quan a l’hora de menjar els preguntaven que volien, els músics i sobre tot en temps de fam i penúria, responien: MESCLAET, MESCLAET, assenyalant les diverses viandes que tenien davant seu dient: un poquet d’açò, un poquet d’allò, … fins que estava ben ple el plat de menjar.
Aquesta anècdota també la varen «patir» els amos d’una casa casa quan al convidar a dinar al retor, li varen fer la mateixa pregunta.
Gentilesa d’un músic de Ròtova (La Safor).
- Molta digitació, però mal so.
Digitació: Posició dels dit sobre l’instrument durant l’execució d’una obra músical.
- Molts componedors descomponen la música.
La música manejada per molts sol acabar de forma dolenta.
- Mon fill és emparant música i sona lo violí.
Emparar: Aprendre.
A L’Alguer. (La Sardenya)
- Músic d’orella, tocador de botella.
- No sóc un músic roín, almenys serveix d’exemple.
- Per a poder ser un bon músic, tens que ensenyar-te a estudiar, i per a que et sonen bé les notes, tens que saber-les tocar.
- Si vols un bon consell, pren-lo sempre d’un músic vell.
- Toc, toc, … n’hi ha algú?. … No, no n’hi ha ningú, només sóc un músic.
Va passar quan un músic de l’orquestra, abans d’una revetlla i veient que no hi havia cap lloc on canviar-se de roba, va optar per fer-ho en el lavabo d’un bar, i potser una mica desconcertat i nerviós, va contestar així a un usuari que necessitava fer us d’aquesta instal·lació.
L’enllaç d’aquest capítol complet és el següent:
Vicent Agulló Pérez – Membre del CAEHA i de la UMDA
