I ara què?
Aquesta és la pregunta que molts companys de professió ens estem fent a dia d’avui. Perquè si la situació ja és prou complicada, la notícia bomba del “Toque de queda” a nosaltres ens situa, com a tants altres, quasi a la vora d’un precipici. D’una manera “musical” ens ressona en els nostres caps insistentment. I és que tocar és una acció i toc un nom molt pròxims per als integrants del nostre ram. Sempre hem estat fent tocs: tocant per a les festes populars, per a les tradicions dels nostres pobles, per a la innovació, la inclusió i la igualtat, per a l’educació musical de majors i xicotets, i en definitiva per a la cultura a tota la Comunitat Valenciana. Ara, de sobte, un diferent toc molt probablement ve a retallar-nos el nostre horari d’assaig i de treball.
A causa d’això, les preguntes se sumen: on fem els assajos? Haurem de comprar o llogar una casa o caseta en el poble on treballem per poder desenvolupar la nostra feina? Som molts els que treballem lluny de la nostra casa. En alguns casos estem a més d’una hora de cotxe, i això si tot va bé. Per tant, què haurem de fer? Assajar a la vesprada? Assajar el cap de setmana? No assajar? Ben bé, no ho sé. Així les coses, tal i com està la situació, haurem de modificar els horaris d’assajos que, de forma genèrica, venen a ser de 22 a 24 hores…, o passar a assajar més aviat. Una situació aquesta molt complicada, donat que els músics de les bandes tenen altres obligacions: treball, estudis, extraescolars, família, etc. Però el que està clar és que, malgrat les restriccions, haurem d’assajar perquè, si no és així, tal com el coneguem el món de les bandes està abocat al desastre imminent.
Tocar i pertànyer a una banda és sobretot un fet vocacional, al qual no hi ha que ficar-li traves, sinó donar suport a tot eixe esforç que el músic fa de forma altruista. És clar que el “toque” es comprèn dins de la crisi sanitària, però vull creure que la nostra situació i altres semblants, tantes al món de la cultura, estaran contemplades per les autoritats corresponents i competents, de tal forma que, respectant les mesures de seguretat, podrem disposar d’un salconduit, o alguna autorització similar, per eixir i tornar a les nostres cases després d’haver fet la nostra feina, que ja de per si mateix està limitada.
En definitiva: ara, el toc anunciat converteix la realitat en tot un desgavell, que unit a les dificultats de les escoles de música, als protocols a seguir per a poder assajar, la reducció de persones que hi poden assistir, la restricció de públic per a les nostres actuacions i un llarg etcétera, lamentablement, fan que la música al nostre territori estiga en perill. Un bé cultural únic que, per incapacitat o per ignorància dels que estan al capdavant de les institucions, si no es protegeix, va camí de convertir-se en una anècdota històrica que els nostres rebesnéts estudiaran a l’escola, recordant el que havia estat la música, les bandes i els tocs que feien a la Comunitat Valenciana.
Àngel Escutia
