“El Desichat”. Història d’un pasdoble

Parlar de música festera al mes d’ abril és, amb tota certesa, parlar de les festes de moros i cristians d’Alcoi.

Recorde des de molt menut, i als meus inicis com a músic, assistir entre setmana als assajos nocturns d’aquestes festes tan entranyables per a després poder gaudir-les des d’una esfera més íntima i pròxima com a músic.

Però hui no vos parlaré del meu periple com a músic ja que podria ser com el de qualsevol altra persona que es dedica a aquest quefer. Hui vaig a defensar com a músic allò que sempre ha pertanyut a la meua família; una peça musical sobradament coneguda anomenada ‘’El Desichat”.

L’ any 2007 el periòdic alcoià “Ciutat” va publicar un article que reconeixia l’autoria del pasdoble “El Desichat” a un tal Emilio Moreno Roca. Com vos podeu imaginar, tant la meua família com jo ens vam quedar estupefactes en llegir tan falsa notícia.

Segons aquesta informació, s’havia trobat un manuscrit el qual datava des de l’any 1930 per un tal Emilio Moreno Roca, abans esmentat, i instrumentat per A. Faus.

De veritat pot algú creure que simplement pel fet de trobar un document signat per qualsevol persona li dona el dret d’apropiar-se indegudament de la pròpia obra i així, declarar-se autor d’ ella?

O és que en veritat ens volem atribuir tal mèrit perquè “El Desichat” está indubtablement relacionat amb les festes d’ Alcoi?

Si realment l’obra fora seua…per què no va reclamar la seua autoria immediatament després del “suposat” descobriment l’any 1930? Per què es van fer tantes còpies per copistes d’aquells anys, els quals ara no nomenaré, i ningú va posar mai el nom d’Emilio Moreno Roca?

Segons aquest article publicat al periòdic i que ara mateix tinc entre mans, Emilio Moreno Roca va ser director de la banda de Benigànim. Als arxius històrics de les dos actuals bandes de la població no consta com a director de cap d’ elles. 

Si va composar aquest pasdoble l’any 1930 als 21 anys i va morir l’any 1974, no puc evitar fer-me la següent pregunta; no va composar res més? Perquè segons els arxius de les bandes d’Alcoi, no hi consta absolutament res que ens siga útil per a poder contrastar la informació.

En canvi, si ens posem a pensar…no és més probable que el propi Emilio fera una còpia d’ algún guió i, equivocadament, se li atribuïsca l’autoria?

Una cosa important a tindre en compte quan escrivim un article és fer-ho amb professionalitat, contrastar informacions i asegurar-nos de que el que estem dient no pot donar lloc a equívocs i generar confusió. Per aquest motiu tenim els arxius de les bandes de música, especialment una de les més antigues d’ Espanya com és la Música Primitiva Apolo d’Alcoi.

Com a familiar de l’autor només em queda dir que és un orgull que a les festes d’Alcoi s’hi haja desfilat, interpretat i gravat aquesta gran obra, i esperem que així continue per molts anys.

I, finalment, per a aquells que no deixen d’atribuir el pasdoble “El Desichat” a altres autors que no siguen Edelmiro Bernabéu Cerdà, que sàpiguen que la propietat intel·lectual existeix per algún motiu, que tal peça está allí enregistrada i el seu únic autor és Edelmiro Bernabéu Cerdà.

A continuació vos facilite una breu i humil història d’Edelmiro Bernabéu Cerdà.

Edelmiro Bernabeu Cerdà va nàixer a Albaida (València) l’any 1886 i la seua professió era pintor-decorador però l’alternava amb els quadros artístics musicals de Valéncia, ciutat on vivia, així com també participà activament en algunes companyies teatrals que organitzaven gires artístiques per la península. 

Així mateix, col·laborava amb l’orquestra Català de Massanassa, un quartet de corda i veus que actuava en els actes religiosos dels pobles. A Albaida, anteriorment a la guerra civil, va actuar en el quadre artístic de la “Primitiva Albaidense” interpretant papers seriosos com “El puñao de rosas”, “Carceleras”… entre altres. També en altres festivals que s’organitzaven cantant romanços de sarsuela i àries d’algunes òperes.

 Més tard es va fer càrrec de la direcció d’aquest mateix grup artístic. Edelmiro Bernabeu es caracteritzava per tindre una veu trimbrada i agradable. Pertanyia a la “Schola Cantorum” d’aquesta ciutat interpretant misses de tota classe. Com a exemple d’açò, podem veure la seua firma a l’esglèsia de Beneixama, així com la d’altres músics albaidins. 

Edelmiro fou el que com a pintor-decorador restaurà  l’any 1939 la capella de la Verge del Remei, la qual, 81 anys després, es conserva exactament igual. També va ser un dels tants espanyols que emigrà a terres argentines després de la guerra civil i allí és on va conéixer a la que va ser la seua dona, Rina Marranti Coquini, natural de Florència. 

Gran amic de Don Fernando Tormo Ibàñez, compositor d’il·lustres pasdobles, de qui segurament rebé la influència i formació musical compositiva. També va tindre relació amb l’il·lustre compositor albaidí Don José Maria Bellver Martí, qui col·laborava fent arranjaments per als quadros artístics de veus i corda. 

Edelmiro és l’autor del pasdoble “El Desichat”, peça emblemàtica de les festes de moros i cristians. En aquesta peça es pot apreciar la influència del seu amic Don Fernando Tormo Ibáñez, així com també de la música religiosa, amb eixa espectacular coral en el primer fort de la peça. 

Ell sempre va tindre el “desig”, valga la redundància, d’escriure un pasdoble i és, curiosament, d’ahí d’on prové el seu nom. Continuant amb la tasca compositiva, després de la guerra va escriure el pasdoble “Cuatre Roses Falleres” a petició d’un company de treball per a la falla del seu carrer (C/ Sevilla a València). Una vegada finalitzades les festes falleres va ser entregat a la banda de Quart de Poblet. Gràcies a ells  la família va poder recuperar les còpies de les partitures. 

En el seu viatge a l’Argentina va composar un vals anomenat “El Demócrito” i el va regalar a la societat espanyola que hi havia a Buenos Aires. Edelmiro Bernabeu Cerdà va morir a Tragacete (Conca) el 3 d’octubre de 1950, durant una de les gires artístiques que com a cantant realitzava amb freqüència. 

Amb aquesta xicoteta biografia voldria fer un homenatge a aquest artista albaidí que ens va deixar un modest llegat de la seua música.

 Vicent Bernabeu Iniesta