M’assec a les cadires del Camp de Mart, amb ganes però amb una sensació estranya. És la primera vegada en molts anys que escoltaré la Banda Unió Musical entre el públic. És la primera vegada des que formo part de l’entitat que no viuré un concert des de dalt de l’escenari. Això inevitablement em remou, però intento pensar en una altra cosa. Observo al meu voltant, i orgullosa, penso en què la BUMT ha tornat a exhaurir les entrades. No tothom té el privilegi de dir que ha omplert el Camp de Mart, però encara menys poden dir que ho han aconseguit durant tres anys consecutius. Les ganes de gaudir d’una nit de música i festa són palpables i contagioses, i d’un moment a l’altre s’apaguen les llums i comença el concert, comença Amparito.cat.
No és cap secret que el concert és en col·laboració amb en Fermí Fernández, però m’és inevitable somriure en veure’l sortir d’entre bambolines. És un gran actor, i sé que em farà riure, però m’encanta que, a més, és un TTV: per qui no conegui la terminologia, un Tarragoní de Tota la Vida. Però per entrada triomfal, la de la banda. L’Amparito Roca comença a sonar des de dalt el públic, que s’aixeca i aplaudeix la BUMT mentre aquesta camina cap a l’escenari. I jo, m’emociono escoltant el Camp de Mart, que vibra a l’uníson les notes que tantes vegades he tocat amb la trompeta. Tarragona cantaria l’Amparito fins que arribi l’alba, com diu la cançó dels Catarres.
No em puc oblidar de mencionar el grup Tarraco Rock, que posa veu a la música de la Banda, i que anima el públic -dret, ballant la major part del temps- a cantar amb ells. I em declaro fan de la secció de percussió, animant també durant tot el concert. Percus, sou uns cracks.
Van sonant autèntics èxits en català i, tot i que estic gaudint moltíssim, també em sento nostàlgica i amb ganes de tocar. Després d’onze mesos vivint a l’estranger ja tenia ganes d’agafar de nou la trompeta i tornar a la banda, però després d’avui, les meves ganes entren en erupció, com els Volcans.
Santa Tecla m’esborrona, i que em perdoni Sopa de Cabra, Tarragona és més bonica que l’Empordà. I encara m’agrada més quan la ciutat es bolca en les festes, i dona suport a les entitats que la fan possible. Avui soc entre el públic, però soc conscient de la feina que hi ha darrere perquè avui més d’un miler d’espectadors puguin gaudir d’Amparito.cat. Un llapis mai no dibuixa sense una mà, i darrere d’un concert com aquest, de mans n’hi ha moltes. Precisament perquè soc músic, també connecto amb ells. Em contagio del seu orgull, de la seva il·lusió. Hi ha millor sensació que fer gaudir el públic mentre un mateix també s’ho està passant bé? Jo crec que no.
El concert acaba, i el Camp de Mart esclata en aplaudiments merescudíssims. Aquests no triguen a sincronitzar-se, i els assistents comencen a demanar la peça que em permetré el luxe d’anomenar com a himne de la ciutat, l’Amparito Roca.
Els últims “lo, lo, lo” de la nit es reparteixen per l’Auditori. Uns “lo, lo, lo” que transmeten alegria, festa i felicitat. Un any més queda demostrat que la música uneix, que la música
emociona. Me’n vaig del Camp de Mart amb la pell de gallina i amb el desig que aquest no sigui el darrer gran concert de Santa Tecla de la Banda Unió Musical. Perquè sí, BUMT, estic boja per tu.
Cristina Artacho Porta
No si al final tambe dirán els kklans que el Amparito Roca tambe será de ells, no te dic. Mes val que es deixeu destes histories que a Valencia no interesen i que digau que a falta duna semana encara no sapiam res del Certamen de la Diputació de Valencia. ¿Com voleu que vatga gent si la gent no santera i el que hua de fer public esta pensant en lo que pasa en la Republiketa? Deplorable, feuseu mirar.